Pilar Sesé és la història d’una professora de més de quaranta anys de dedicació a les aules d’educació secundària. Ara, amb la feina ben feta, es disposa a un canvi de vida amb nous projectes i nous reptes. Això sí, deixarà els grups nombrosos d’alumnes i el batallar del dia a dia a l’Institut. 
Pilar, ara que ets a l’últim any de la teva carrera com a professora de biologia i geologia a l’educació secundària, ets capaç de recordar el teu primer curs com a professora?
I tant! El mes d’octubre de 1967 vaig començar a treballar a l’Institut de Batxillerat “Joan d’Àustria”, situat al barri de la Verneda. Llavors era un institut enorme i “masculí”, és a dir, només admetien nois. Hi vaig entrar de casualitat. Jo havia acabat la carrera de Ciències aquell mateix any i també vaig tenir la mala sort de patir un greu accident de cotxe a conseqüència del qual vaig haver de fer repòs. A la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona vaig veure un cartell que demanava un professor de biologia per a l’Institut “Joan d’Àustria”. Hi vaig anar, em va rebre el director, el senyor Grande, que era professor de francès. Just em va veure em va dir que volia un “professor”, un home, però, com que no en trobava cap, em va agafar. Allí vaig estar molt bé. De seguida vaig veure que els alumnes eren encantadors, i això que tenia grups de 40 i 45, gent moguda com tota la gent jove. Es treballava molt bé. Però també hi havia coses curioses d’aquell temps que em sorprenien: a l’hora de l’esbarjo, per ordres de la direcció, la megafonia del centre feia sonar himnes militars a tot drap! Aviat vaig començar a organitzar excursions de ciències per estudiar les coves de Collbató o a altres llocs per mirar plantes, etc. Allò, en un institut de barri, era una gran novetat.
Molts professors i professores al llarg dels anys solen passar per molts instituts. Semblen com Ulisses fent el llarg camí cap a Ítaca. Quins són els mars que has visitat? Quines illes i quines terres?
He estat a vuit instituts. Fins i tot he tingut la temptació d’anar a exercir en algun país de l’estranger. Però això no ho vaig fer. Tot plegat és una experiència enriquidora perquè coneixes professors nous i de tots vas aprenent moltíssim. Abans d’arribar al “Fort Pius” vaig treballar al “Bernat Metge”, també al barri de la Verneda. Allí vaig estar molt bé. Vam fer molta pinya amb una colla de professors i professores i l’ambient era excel·lent. A més, l’alumnat d’aquell moment tenia el convenciment que els estudis li havien de servir per promocionar-se socialment, veien que el que estaven fent era útil i hi posaven molt d’interès. El resultat és que molts d’aquells alumnes han acabat ocupant llocs importants a la nostra societat. Quan vaig arribar al “Fort Pius”, pensava que seria un institut més i que després tornaria a canviar. Però una sèrie de circumstàncies van fer que ja no em mogués d’aquí. M’hi trobava prou bé i també hi va pesar la situació personal i familiar, amb obligacions inevitables.
Com va ser l’arribada al “Fort Pius”?
Va ser al segon any de la història de l’Institut. Fa 24 anys, doncs. La primera impressió va ser la de trobar-me un edifici agradable per fora i les parets grises de dintre amb poca llum. I això que vaig trobar que les aules eren prou clares. Els arquitectes de l’edifici van rebre no sé quin premi d’arquitectura, però a mi em sembla que un espai per a gent jove necessita molta llum i colors més vius. Aquell any teníem molts grups de primer de batxillerat i es van haver de fer dos torns, un de matí i un altre de tarda. El director, Josep Romero, i el sotsdirector, Adolfo Silván, havien estat companys meus al “Bernat Metge”. Van ser ells qui van organitzar el primer any del “Fort Pius” i em van encoratjar a canviar-me de centre. Sabia que podria treballar bé i m’hi vaig trobar molt de gust.
I com has viscut els canvis que ha patit l’ensenyament secundari des que vas entrar al “Fort Pius” fins ara?
El canvi principal ha consistit a passar d’un ensenyament dirigit a un quaranta o un cinquanta per cent a un altre que abraça tota la població en edat escolar. Ara al nostre centre tenim el cent per cent dels joves entre 12 i 16 anys, és a dir, tots. Això és l’ensenyament comprensiu i això ha fet que el nivell cultural de la població en el seu conjunt sigui més alt. Però no s’ha d’oblidar que hi ha una cosa que és la “variabilitat genètica”, que vol dir que no tothom val per a la mateixa cosa i que cadascú pot valer molt per a una cosa determinada. Així s’explica que hi hagi hagut una baixada del nivell en determinats aprenentatges. També ho hem notat molt en el camp de les ciències experimentals. L’arribada dels immigrants a l’Institut ha estat un repte per a tots. Molt sovint hem tingut alumnes amb problemes d’estabilitat familiar o material. Si no tenen les necessitats bàsiques cobertes, es troben amb problemes per avançar en la seva formació. Però això també passava amb la immigració dels anys cinquanta. I quan tenen la qüestió material mitjanament resolta, llavors són capaços de progressar, encara que tinguin un nivell de partida molt baix. Molts dels alumnes immigrants són molt intel·ligents. Quan l’entorn els és favorable aprenen ràpid. Per a nosaltres és un repte estimulant, els facilitem l’aprenentatge graó a graó i ells ho aprofiten. És una llàstima que algun alumne que hem fet progressar hagi de tornar al seu país. El cas dels xinesos és una mica diferent. Jo imagino que si nosaltres anem a la Xina estaríem perdudíssims entre aquells jeroglífics indesxifrables i els rètols de les botigues del carrer. Potser la propera generació de xinesos catalans ho tindran més fàcil per integrar-se al nostre país i per seguir l’ensenyament amb més facilitat que ara. Aquest tipus d’alumnat ha de rebre un recolzament més decidit per part de l’Administració, que ha de posar mitjans per facilitar els coneixements prioritaris de català, castellà i matemàtiques. I els professors hem de fer que ells se sentin valorats en les coses que saben fer: col·laborar en festes de sant Jordi, fer cartells, crear pintures, dominar jocs…
Després de tants anys a l’ensenyament, ja ens sabràs dir què és per a tu un alumne de secundària, oi?
És una meravella que està en formació i a la qual tu aportes un granet de sorra que el pot empènyer cap a un assoliment major de cultura, cap a una sensibilitat més desperta…, per adonar-se del món, entendre’l i gaudir-ne molt més. Si no ensenyes a un noi o noia a apreciar l’art, la literatura o la música, difícilment podrà gaudir-ne. Dóna gust trobar-te alumnes al final del batxillerat que demostren com n’estan de contents d’haver après tant i com ha influït això en la seva autoestima. Sempre m’he interessat pel alumnes, per les seves inquietuds. Al principi de curs solia passar un petit qüestionari per saber quines aficions tenia cadascú, què els agradava. Descobria coses molt significatives per a ells: alguns eren experts en la cria del colom, alguns tenien coneixements molt útils del seu país d’origen… Això els fa sentir valorats d’entrada i per a mi és el primer pas per connectar amb ells.
També hi ha la matèria que ensenyes…
Em passa que allò que explico m’agrada molt. Biologia i geologia és un camp d’estudi meravellós: anar pel camp, veure com és tot… L’entusiasme que sent un professor per la matèria s’encomana a l’alumnat. A mi ja em passava quan era estudiant de batxillerat. Una professora de literatura, la senyora Salvatierra, ens feia apreciar els poemes que ens llegia a classe perquè ho feia com si levités d’entusiasme i ens deia “niñas, niñas, mirad qué maravilla!” I acariciava el llibre, hi posava sentiment… També la meva companya de seminari, Teresa Cuartielles, era d’aquesta mena. I els meus companys actuals també tenen aquesta virtut. Per això ens ho passem bé i som capaços de dedicar tot un dissabte a fer una excursió per preparar una sortida amb els alumnes.
Hem començat aquesta entrevista parlant del teu primer any de docència. Anem una mica més enrere encara: què et va fer decidir a dedicar la teva vida a l’ensenyament?
La meva mare era mestra. I els meus dos germans també han estat professors. A la meva mare li encantava ensenyar-nos coses i ho feia molt bé. Nosaltres, amb tres o quatre anys, muntàvem escoles de joguina a casa. Agafàvem les nines i els ensenyàvem coses. Un cop decidida la meva vocació, mai no me n’he penedit. Potser en algun moment de la meva joventut, quan les coses no sortien com volia, m’enfadava més amb els alumnes. Però amb els anys vas entenent més l’entorn dels alumnes, què és la vida per a ells i ho veus tot d’una altra manera.
I a partir d’ara, què? Quant projectes tens ja per a la nova etapa?
Ja estic matriculada a la Universitat. Vull estudiar art, música, literatura…, sense oblidar la biologia! Tota la vida he estat aprenent, he fet infinitat de cursos i he gaudit molt fent-los. M’agrada el cine, llegir, el teatre… No penso avorrir-me gens. Suposo que trobaré a faltar el contacte amb la gent jove, els meus alumnes. Però ja se sap, cal renunciar a unes coses per fer-ne unes altres de noves. Això ho porta l’edat. Deixo el treball a les aules amb un sentiment molt agradable. Estic segura que això és així perquè he tingut molta sort amb els companys i companyes dels meus seminaris de tots els instituts on he estat i dels quals he après molt. I no solament d’ells, sinó també dels companys i companyes dels diferents claustres dels quals he format part.
Pilar Sesé, professora vocacional, pedagoga i gran persona, et volem donar les gràcies per haver pogut treballar al teu costat, gràcies per haver-nos ensenyat tantes coses amb el teu mestratge i gràcies per tants moments d’intensitat vital al llarg de tots aquests anys.
Juny de 2009
Pilar, ara que ets a l’últim any de la teva carrera com a professora de biologia i geologia a l’educació secundària, ets capaç de recordar el teu primer curs com a professora?
I tant! El mes d’octubre de 1967 vaig començar a treballar a l’Institut de Batxillerat “Joan d’Àustria”, situat al barri de la Verneda. Llavors era un institut enorme i “masculí”, és a dir, només admetien nois. Hi vaig entrar de casualitat. Jo havia acabat la carrera de Ciències aquell mateix any i també vaig tenir la mala sort de patir un greu accident de cotxe a conseqüència del qual vaig haver de fer repòs. A la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona vaig veure un cartell que demanava un professor de biologia per a l’Institut “Joan d’Àustria”. Hi vaig anar, em va rebre el director, el senyor Grande, que era professor de francès. Just em va veure em va dir que volia un “professor”, un home, però, com que no en trobava cap, em va agafar. Allí vaig estar molt bé. De seguida vaig veure que els alumnes eren encantadors, i això que tenia grups de 40 i 45, gent moguda com tota la gent jove. Es treballava molt bé. Però també hi havia coses curioses d’aquell temps que em sorprenien: a l’hora de l’esbarjo, per ordres de la direcció, la megafonia del centre feia sonar himnes militars a tot drap! Aviat vaig començar a organitzar excursions de ciències per estudiar les coves de Collbató o a altres llocs per mirar plantes, etc. Allò, en un institut de barri, era una gran novetat.
Molts professors i professores al llarg dels anys solen passar per molts instituts. Semblen com Ulisses fent el llarg camí cap a Ítaca. Quins són els mars que has visitat? Quines illes i quines terres?
He estat a vuit instituts. Fins i tot he tingut la temptació d’anar a exercir en algun país de l’estranger. Però això no ho vaig fer. Tot plegat és una experiència enriquidora perquè coneixes professors nous i de tots vas aprenent moltíssim. Abans d’arribar al “Fort Pius” vaig treballar al “Bernat Metge”, també al barri de la Verneda. Allí vaig estar molt bé. Vam fer molta pinya amb una colla de professors i professores i l’ambient era excel·lent. A més, l’alumnat d’aquell moment tenia el convenciment que els estudis li havien de servir per promocionar-se socialment, veien que el que estaven fent era útil i hi posaven molt d’interès. El resultat és que molts d’aquells alumnes han acabat ocupant llocs importants a la nostra societat. Quan vaig arribar al “Fort Pius”, pensava que seria un institut més i que després tornaria a canviar. Però una sèrie de circumstàncies van fer que ja no em mogués d’aquí. M’hi trobava prou bé i també hi va pesar la situació personal i familiar, amb obligacions inevitables.
Com va ser l’arribada al “Fort Pius”?
Va ser al segon any de la història de l’Institut. Fa 24 anys, doncs. La primera impressió va ser la de trobar-me un edifici agradable per fora i les parets grises de dintre amb poca llum. I això que vaig trobar que les aules eren prou clares. Els arquitectes de l’edifici van rebre no sé quin premi d’arquitectura, però a mi em sembla que un espai per a gent jove necessita molta llum i colors més vius. Aquell any teníem molts grups de primer de batxillerat i es van haver de fer dos torns, un de matí i un altre de tarda. El director, Josep Romero, i el sotsdirector, Adolfo Silván, havien estat companys meus al “Bernat Metge”. Van ser ells qui van organitzar el primer any del “Fort Pius” i em van encoratjar a canviar-me de centre. Sabia que podria treballar bé i m’hi vaig trobar molt de gust.
I com has viscut els canvis que ha patit l’ensenyament secundari des que vas entrar al “Fort Pius” fins ara?
El canvi principal ha consistit a passar d’un ensenyament dirigit a un quaranta o un cinquanta per cent a un altre que abraça tota la població en edat escolar. Ara al nostre centre tenim el cent per cent dels joves entre 12 i 16 anys, és a dir, tots. Això és l’ensenyament comprensiu i això ha fet que el nivell cultural de la població en el seu conjunt sigui més alt. Però no s’ha d’oblidar que hi ha una cosa que és la “variabilitat genètica”, que vol dir que no tothom val per a la mateixa cosa i que cadascú pot valer molt per a una cosa determinada. Així s’explica que hi hagi hagut una baixada del nivell en determinats aprenentatges. També ho hem notat molt en el camp de les ciències experimentals. L’arribada dels immigrants a l’Institut ha estat un repte per a tots. Molt sovint hem tingut alumnes amb problemes d’estabilitat familiar o material. Si no tenen les necessitats bàsiques cobertes, es troben amb problemes per avançar en la seva formació. Però això també passava amb la immigració dels anys cinquanta. I quan tenen la qüestió material mitjanament resolta, llavors són capaços de progressar, encara que tinguin un nivell de partida molt baix. Molts dels alumnes immigrants són molt intel·ligents. Quan l’entorn els és favorable aprenen ràpid. Per a nosaltres és un repte estimulant, els facilitem l’aprenentatge graó a graó i ells ho aprofiten. És una llàstima que algun alumne que hem fet progressar hagi de tornar al seu país. El cas dels xinesos és una mica diferent. Jo imagino que si nosaltres anem a la Xina estaríem perdudíssims entre aquells jeroglífics indesxifrables i els rètols de les botigues del carrer. Potser la propera generació de xinesos catalans ho tindran més fàcil per integrar-se al nostre país i per seguir l’ensenyament amb més facilitat que ara. Aquest tipus d’alumnat ha de rebre un recolzament més decidit per part de l’Administració, que ha de posar mitjans per facilitar els coneixements prioritaris de català, castellà i matemàtiques. I els professors hem de fer que ells se sentin valorats en les coses que saben fer: col·laborar en festes de sant Jordi, fer cartells, crear pintures, dominar jocs…
Després de tants anys a l’ensenyament, ja ens sabràs dir què és per a tu un alumne de secundària, oi?
És una meravella que està en formació i a la qual tu aportes un granet de sorra que el pot empènyer cap a un assoliment major de cultura, cap a una sensibilitat més desperta…, per adonar-se del món, entendre’l i gaudir-ne molt més. Si no ensenyes a un noi o noia a apreciar l’art, la literatura o la música, difícilment podrà gaudir-ne. Dóna gust trobar-te alumnes al final del batxillerat que demostren com n’estan de contents d’haver après tant i com ha influït això en la seva autoestima. Sempre m’he interessat pel alumnes, per les seves inquietuds. Al principi de curs solia passar un petit qüestionari per saber quines aficions tenia cadascú, què els agradava. Descobria coses molt significatives per a ells: alguns eren experts en la cria del colom, alguns tenien coneixements molt útils del seu país d’origen… Això els fa sentir valorats d’entrada i per a mi és el primer pas per connectar amb ells.
També hi ha la matèria que ensenyes…
Em passa que allò que explico m’agrada molt. Biologia i geologia és un camp d’estudi meravellós: anar pel camp, veure com és tot… L’entusiasme que sent un professor per la matèria s’encomana a l’alumnat. A mi ja em passava quan era estudiant de batxillerat. Una professora de literatura, la senyora Salvatierra, ens feia apreciar els poemes que ens llegia a classe perquè ho feia com si levités d’entusiasme i ens deia “niñas, niñas, mirad qué maravilla!” I acariciava el llibre, hi posava sentiment… També la meva companya de seminari, Teresa Cuartielles, era d’aquesta mena. I els meus companys actuals també tenen aquesta virtut. Per això ens ho passem bé i som capaços de dedicar tot un dissabte a fer una excursió per preparar una sortida amb els alumnes.
Hem començat aquesta entrevista parlant del teu primer any de docència. Anem una mica més enrere encara: què et va fer decidir a dedicar la teva vida a l’ensenyament?
La meva mare era mestra. I els meus dos germans també han estat professors. A la meva mare li encantava ensenyar-nos coses i ho feia molt bé. Nosaltres, amb tres o quatre anys, muntàvem escoles de joguina a casa. Agafàvem les nines i els ensenyàvem coses. Un cop decidida la meva vocació, mai no me n’he penedit. Potser en algun moment de la meva joventut, quan les coses no sortien com volia, m’enfadava més amb els alumnes. Però amb els anys vas entenent més l’entorn dels alumnes, què és la vida per a ells i ho veus tot d’una altra manera.
I a partir d’ara, què? Quant projectes tens ja per a la nova etapa?
Ja estic matriculada a la Universitat. Vull estudiar art, música, literatura…, sense oblidar la biologia! Tota la vida he estat aprenent, he fet infinitat de cursos i he gaudit molt fent-los. M’agrada el cine, llegir, el teatre… No penso avorrir-me gens. Suposo que trobaré a faltar el contacte amb la gent jove, els meus alumnes. Però ja se sap, cal renunciar a unes coses per fer-ne unes altres de noves. Això ho porta l’edat. Deixo el treball a les aules amb un sentiment molt agradable. Estic segura que això és així perquè he tingut molta sort amb els companys i companyes dels meus seminaris de tots els instituts on he estat i dels quals he après molt. I no solament d’ells, sinó també dels companys i companyes dels diferents claustres dels quals he format part.
Pilar Sesé, professora vocacional, pedagoga i gran persona, et volem donar les gràcies per haver pogut treballar al teu costat, gràcies per haver-nos ensenyat tantes coses amb el teu mestratge i gràcies per tants moments d’intensitat vital al llarg de tots aquests anys.
Juny de 2009
Redacció de “Pius Fort”, la revista de l’IES Fort Pius
No hay comentarios:
Publicar un comentario