De professió professor

Pilar, estic content d’haver compartit amb tu els blancs, negres i grisos d’aquesta professió apassionant. Et dedico aquesta història en forma de poema.

De professió professor

El primer dia no sabia a quin perill m’enfrontava.
Comptava amb una taula, una tarima i una pissarra,
i una inconsciència que m’havia dat valor per arribar fins allí.
I ja no podia fugir. Estaven a punt d’entrar.
Ho van fer amb el desordre dels cavalls,
amb empentes i escarafalls, cridant com poltres.
Ignoraven amb orgull la meva presència, de profe nou,
fins bona estona més tard, quan estava a punt d’arrencar a córrer.
Però em vaig quedar perquè tenia coses a dir,
perquè m’agradava la literatura i els la volia fer apreciar.
A ells, poc que els agradava, la literatura,
només als pilotes i a alguna alumna divina.
Havíem d’aguantar-nos moltes hores cada curs.
Ells eren dotzenes, més de cent, bombes d’hormones encabritades
i jo, tot i que jove, no els podria aturar.
I vaig començar a explicar-los històries.
Qualsevol mentida més o menys grossa per tenir-los quiets.
I em pagaven per ensenyar llengua però els alumnes passaven
i amb preguntes directes ells es feien els mestres:
“Estàs casat? Quants fills tens? Ets del Barça?
Què penses de la independència de Catalunya?”
M’havien advertit que no caigués en aquestes provocacions,
però teula a teula vaig anar destrossant el sostre que em protegia,
em vaig fer tan transparent que em van prendre les mides.
Malgrat tot m’apreciaven i allò em salvà la carrera.
Al llarg de trenta anys vaig alimentar l’esperança
que la llavor que esparcia brotaria en algun lloc,
un sol lloc de brotets verds! Il·lusionar-se és ben de franc!
El que, de mi, volien aquells joves
era que em convertís en el seu Mortadel·lo entranyable:
fer de psicòleg i esportista, d’infermer i de policia,
d’artista i de pallasso, de confessor i de fiscal,
d’escombriaire i de bastaix, de pintor i de tieta,
d’atacant i defensor, de dietista i mestre iogui,
de filòsof, de bomber, de gronxador i de grapadora.
Sempre amb solvència contrastada!

I ara, passats trenta anys, tancaré l’aula
i obriré i llegiré tots els llibres del món.
Viuré a les biblioteques i reprendré els meus estudis.
Fins i tot pot ser que faci un llibre de poemes.
Tornaré a escriure com, quan jove, no en sabia.
Ja no corregiré dues-centes redaccions a la setmana,
ni més de cent dictats cada tres dies,
ni se m’adormiran, salvatges, en piles les llibretes
tapant l’ordinador.


La meva taula recobrarà l’ordre
i començarà una nova era.


I... que tinguis una bona jubilació!
Amb afecte

Andreu Vidal Mascaró (16.06.2009)