Seminari Permanent De Ciències Naturals

L'última classe

Altre celebració

Any 2002 ?
Jubilació Mercè Noguera

PILAR SESÉ, L’ENTUSIASME EDUCADOR

Pilar Sesé és la història d’una professora de més de quaranta anys de dedicació a les aules d’educació secundària. Ara, amb la feina ben feta, es disposa a un canvi de vida amb nous projectes i nous reptes. Això sí, deixarà els grups nombrosos d’alumnes i el batallar del dia a dia a l’Institut.
Pilar, ara que ets a l’últim any de la teva carrera com a professora de biologia i geologia a l’educació secundària, ets capaç de recordar el teu primer curs com a professora?
I tant! El mes d’octubre de 1967 vaig començar a treballar a l’Institut de Batxillerat “Joan d’Àustria”, situat al barri de la Verneda. Llavors era un institut enorme i “masculí”, és a dir, només admetien nois. Hi vaig entrar de casualitat. Jo havia acabat la carrera de Ciències aquell mateix any i també vaig tenir la mala sort de patir un greu accident de cotxe a conseqüència del qual vaig haver de fer repòs. A la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona vaig veure un cartell que demanava un professor de biologia per a l’Institut “Joan d’Àustria”. Hi vaig anar, em va rebre el director, el senyor Grande, que era professor de francès. Just em va veure em va dir que volia un “professor”, un home, però, com que no en trobava cap, em va agafar. Allí vaig estar molt bé. De seguida vaig veure que els alumnes eren encantadors, i això que tenia grups de 40 i 45, gent moguda com tota la gent jove. Es treballava molt bé. Però també hi havia coses curioses d’aquell temps que em sorprenien: a l’hora de l’esbarjo, per ordres de la direcció, la megafonia del centre feia sonar himnes militars a tot drap! Aviat vaig començar a organitzar excursions de ciències per estudiar les coves de Collbató o a altres llocs per mirar plantes, etc. Allò, en un institut de barri, era una gran novetat.

Molts professors i professores al llarg dels anys solen passar per molts instituts. Semblen com Ulisses fent el llarg camí cap a Ítaca. Quins són els mars que has visitat? Quines illes i quines terres?
He estat a vuit instituts. Fins i tot he tingut la temptació d’anar a exercir en algun país de l’estranger. Però això no ho vaig fer. Tot plegat és una experiència enriquidora perquè coneixes professors nous i de tots vas aprenent moltíssim. Abans d’arribar al “Fort Pius” vaig treballar al “Bernat Metge”, també al barri de la Verneda. Allí vaig estar molt bé. Vam fer molta pinya amb una colla de professors i professores i l’ambient era excel·lent. A més, l’alumnat d’aquell moment tenia el convenciment que els estudis li havien de servir per promocionar-se socialment, veien que el que estaven fent era útil i hi posaven molt d’interès. El resultat és que molts d’aquells alumnes han acabat ocupant llocs importants a la nostra societat. Quan vaig arribar al “Fort Pius”, pensava que seria un institut més i que després tornaria a canviar. Però una sèrie de circumstàncies van fer que ja no em mogués d’aquí. M’hi trobava prou bé i també hi va pesar la situació personal i familiar, amb obligacions inevitables.

Com va ser l’arribada al “Fort Pius”?
Va ser al segon any de la història de l’Institut. Fa 24 anys, doncs. La primera impressió va ser la de trobar-me un edifici agradable per fora i les parets grises de dintre amb poca llum. I això que vaig trobar que les aules eren prou clares. Els arquitectes de l’edifici van rebre no sé quin premi d’arquitectura, però a mi em sembla que un espai per a gent jove necessita molta llum i colors més vius. Aquell any teníem molts grups de primer de batxillerat i es van haver de fer dos torns, un de matí i un altre de tarda. El director, Josep Romero, i el sotsdirector, Adolfo Silván, havien estat companys meus al “Bernat Metge”. Van ser ells qui van organitzar el primer any del “Fort Pius” i em van encoratjar a canviar-me de centre. Sabia que podria treballar bé i m’hi vaig trobar molt de gust.

I com has viscut els canvis que ha patit l’ensenyament secundari des que vas entrar al “Fort Pius” fins ara?
El canvi principal ha consistit a passar d’un ensenyament dirigit a un quaranta o un cinquanta per cent a un altre que abraça tota la població en edat escolar. Ara al nostre centre tenim el cent per cent dels joves entre 12 i 16 anys, és a dir, tots. Això és l’ensenyament comprensiu i això ha fet que el nivell cultural de la població en el seu conjunt sigui més alt. Però no s’ha d’oblidar que hi ha una cosa que és la “variabilitat genètica”, que vol dir que no tothom val per a la mateixa cosa i que cadascú pot valer molt per a una cosa determinada. Així s’explica que hi hagi hagut una baixada del nivell en determinats aprenentatges. També ho hem notat molt en el camp de les ciències experimentals. L’arribada dels immigrants a l’Institut ha estat un repte per a tots. Molt sovint hem tingut alumnes amb problemes d’estabilitat familiar o material. Si no tenen les necessitats bàsiques cobertes, es troben amb problemes per avançar en la seva formació. Però això també passava amb la immigració dels anys cinquanta. I quan tenen la qüestió material mitjanament resolta, llavors són capaços de progressar, encara que tinguin un nivell de partida molt baix. Molts dels alumnes immigrants són molt intel·ligents. Quan l’entorn els és favorable aprenen ràpid. Per a nosaltres és un repte estimulant, els facilitem l’aprenentatge graó a graó i ells ho aprofiten. És una llàstima que algun alumne que hem fet progressar hagi de tornar al seu país. El cas dels xinesos és una mica diferent. Jo imagino que si nosaltres anem a la Xina estaríem perdudíssims entre aquells jeroglífics indesxifrables i els rètols de les botigues del carrer. Potser la propera generació de xinesos catalans ho tindran més fàcil per integrar-se al nostre país i per seguir l’ensenyament amb més facilitat que ara. Aquest tipus d’alumnat ha de rebre un recolzament més decidit per part de l’Administració, que ha de posar mitjans per facilitar els coneixements prioritaris de català, castellà i matemàtiques. I els professors hem de fer que ells se sentin valorats en les coses que saben fer: col·laborar en festes de sant Jordi, fer cartells, crear pintures, dominar jocs…

Després de tants anys a l’ensenyament, ja ens sabràs dir què és per a tu un alumne de secundària, oi?
És una meravella que està en formació i a la qual tu aportes un granet de sorra que el pot empènyer cap a un assoliment major de cultura, cap a una sensibilitat més desperta…, per adonar-se del món, entendre’l i gaudir-ne molt més. Si no ensenyes a un noi o noia a apreciar l’art, la literatura o la música, difícilment podrà gaudir-ne. Dóna gust trobar-te alumnes al final del batxillerat que demostren com n’estan de contents d’haver après tant i com ha influït això en la seva autoestima. Sempre m’he interessat pel alumnes, per les seves inquietuds. Al principi de curs solia passar un petit qüestionari per saber quines aficions tenia cadascú, què els agradava. Descobria coses molt significatives per a ells: alguns eren experts en la cria del colom, alguns tenien coneixements molt útils del seu país d’origen… Això els fa sentir valorats d’entrada i per a mi és el primer pas per connectar amb ells.

També hi ha la matèria que ensenyes…
Em passa que allò que explico m’agrada molt. Biologia i geologia és un camp d’estudi meravellós: anar pel camp, veure com és tot… L’entusiasme que sent un professor per la matèria s’encomana a l’alumnat. A mi ja em passava quan era estudiant de batxillerat. Una professora de literatura, la senyora Salvatierra, ens feia apreciar els poemes que ens llegia a classe perquè ho feia com si levités d’entusiasme i ens deia “niñas, niñas, mirad qué maravilla!” I acariciava el llibre, hi posava sentiment… També la meva companya de seminari, Teresa Cuartielles, era d’aquesta mena. I els meus companys actuals també tenen aquesta virtut. Per això ens ho passem bé i som capaços de dedicar tot un dissabte a fer una excursió per preparar una sortida amb els alumnes.

Hem començat aquesta entrevista parlant del teu primer any de docència. Anem una mica més enrere encara: què et va fer decidir a dedicar la teva vida a l’ensenyament?
La meva mare era mestra. I els meus dos germans també han estat professors. A la meva mare li encantava ensenyar-nos coses i ho feia molt bé. Nosaltres, amb tres o quatre anys, muntàvem escoles de joguina a casa. Agafàvem les nines i els ensenyàvem coses. Un cop decidida la meva vocació, mai no me n’he penedit. Potser en algun moment de la meva joventut, quan les coses no sortien com volia, m’enfadava més amb els alumnes. Però amb els anys vas entenent més l’entorn dels alumnes, què és la vida per a ells i ho veus tot d’una altra manera.

I a partir d’ara, què? Quant projectes tens ja per a la nova etapa?
Ja estic matriculada a la Universitat. Vull estudiar art, música, literatura…, sense oblidar la biologia! Tota la vida he estat aprenent, he fet infinitat de cursos i he gaudit molt fent-los. M’agrada el cine, llegir, el teatre… No penso avorrir-me gens. Suposo que trobaré a faltar el contacte amb la gent jove, els meus alumnes. Però ja se sap, cal renunciar a unes coses per fer-ne unes altres de noves. Això ho porta l’edat. Deixo el treball a les aules amb un sentiment molt agradable. Estic segura que això és així perquè he tingut molta sort amb els companys i companyes dels meus seminaris de tots els instituts on he estat i dels quals he après molt. I no solament d’ells, sinó també dels companys i companyes dels diferents claustres dels quals he format part.

Pilar Sesé, professora vocacional, pedagoga i gran persona, et volem donar les gràcies per haver pogut treballar al teu costat, gràcies per haver-nos ensenyat tantes coses amb el teu mestratge i gràcies per tants moments d’intensitat vital al llarg de tots aquests anys.


Juny de 2009

Redacció de “Pius Fort”, la revista de l’IES Fort Pius

Jubilació Teresa Ventura i Carmén Fernández

any 2005
María José Martínez, Teresa Cuartielles i Pilar Sesé















Teresa Ventura, Pilar Sesé i Pío Ventura

Pilar, gràcies a les teves classes

Pilar, gràcies a les teves classes de Biologia sobre el cos humà de 3r ESO em vas fer adonar que el que realment volia fer a la vida era estudiar el cos humà, saber com funciona... Més endavant amb les teves classes de biologia humana de 1r de batxillerat vas aconseguir animar aquest somni que fa tant temps que vull aconseguir. I ara per ara, acabat 2n de medicina vull que sàpigues que tu has tingut una contribució molt important perquè vas ser capaç de donar-me l'empenta i la confiança que necessitava per decidir-me a embarcar-me en aquest projecte de metge!!

Moltes gràcies!! Et desitjo el millor!!

Carla Carreras Fort

PER A LA PILAR

Pilar, m'ha costat molt arribar fins aqui. És la primera vegada que escric en un BLOC i no sé, encara, si podràs llegir aquest escrit perquè sabré arribar fins al final?
Això d'entrada; amb les meves limitacions !

Pilar, no escric, parlo amb tu.
Què et diré? Solament ELOGIS DE LA TEVA PERSONA.

Visualitzo aquelles xerrades dins del teu cotxe, a les tantes de la nit, sota de casa meva. Jo anava descobrint en tu UNA GRAN PERSONA d'una gran dimensió humana. Res t'era aliè. La curiositat, amb quilos de sensibilitat, ho esbrinaven tot, no solament per saber sinó per fer costat, per esser-hi de veritat, amb la teva generositat.

L'abast de la teva tasca professional i acadèmica és brillant. És un reconeixement d'admiració guanyat a pols.
El rigor científic, la teva experimentació didàctica pemanent, el nivell de preocupació responsable pel que fa a la formació dels alumnes han ESTAT UN REFERENT i ha merescut MOLT DE RESPECTE per part dels teus companys que hem conviscut amb tu com per totes les fornades d'alumnes que han anat passant per la teva aula.

Pilar, no pots deixar d'ésser i fer tot el que ets i saps fer. T'esperen a molts llocs, segur. La teva aportació serà, com sempre, molt important.

Comptem entre els teus amics.
Amb molta estimació.
Un petó i una abraçada molt forta,

Maria Golobardes.

Jubilació Hilari i Anna

Any 2004
José Calderón, Pilar Sesé i Ana Baile

No hem tingut

No hem tingut gaire possibilitat de treballar plegats en el dia a dia del Centre però tot i així, he pogut viure la intensitat i dedicació que imprimeixes en la teva estada al nostre Fort Pius.
Penso sincerament que quan les persones com tu, amb la teva experiència i punt de vista del món educatiu deixeu d'exercir, es genera un buit difícil d'omplir... Però no vull ser pessimista per què de ben segur que sense adonar-te'n has anat escampant llavors que germinaran amb el teu exemple.

Gràcies doncs Pilar per les nostres esporàdiques trobades i no deixis mai la il·lusió i constància que destil·les a cada pas.

Fins aviat!

Joan Gavilán

Estimada Pilar

Estimada Pilar, ara que tindràs temps per dedicar-te a aquelles coses que fins ara no has pogut fer, volem tenir un record molt afectuós cap a la teva persona, pel teu acolliment cap a la gent que arribaven nova, per la teva camaradería i pel teu entusiasme com a professora. T’agraïm molt les bones estones de conversa i la teva actitud conciliadora i oberta, sempre disposada a donar un cop de mà tant a estudiants com a companys, en els moments difícils de la nostra tasca docent, sense recrear-te en “ els bons temps passats”. Una dona veterana i amb experiència en l’ofici, però que ha sabut adaptar-se als nous canvis socials i educatius.

Com sigui que cap de” les noies de socials” estem tocades per l’art de la rima, prenem prestat un poema que resumeix els nostres sentiments

Canción de la buena gente

A la buena gente se la conoce
en que resulta mejor
cuando se la conoce. La buena gente
invita a mejorarla, porque
¿qué es lo que a uno le hace sensato? Escuchar
y que le digan algo.

Pero, al mismo tiempo,
Mejoran al que los mira y a quien
miran. No sólo porque nos ayudan
a buscar comida y claridad, sino, más aún,
nos son útiles porque sabemos
que viven y transforman el mundo.

Cuando se acude a ellos, siempre se les encuentra.
Se acuerdan de la cara que tenían
cuando les vimos por última vez.
Por mucho que hayan cambiado
-pues ellos son los que más cambian-
aún resultan más reconocibles.

Son como una casa que ayudamos a construir.
No nos obligan a vivir en ella,
y en ocasiones no nos lo permiten.
Por poco que seamos, siempre podemos ir a ellos, pero
tenemos que elegir lo que llevemos.

Saben explicar el por qué de sus regalos,
y si después los ven arrinconados, se ríen.
Y responden hasta en esto: en que,
Si nos abandonamos,
les abandonamos.

Cometen errores y reímos,
pues si ponen una piedra en lugar equivocado,
vemos, al mirarla,
el lugar verdadero.
Nuestro interés se ganan cada día, lo mismo
que se ganan su pan de cada día.
Se interesan por algo
que está fuera de ellos.

La buena gente nos preocupa.
Parece que no puedan realizar nada solos,
proponen soluciones que exigen aún tareas.
En momentos difíciles de barcos naufragando
de pronto descubrimos fija en nosotros su mirada inmensa.
Aunque tal como somos no les gustamos,
están de acuerdo, sin embargo, con nosotros.

Bertolt Brecht

Departament de Ciències Socials

A la orilla del mar

Curs 2007-08
Sitges
Explicant als alumnes de 1r d'ESO l'història de Sitges.
Pilar intentava fer una docència interdisciplinar, completant les explicacions de la seva matèria amb poesies, històries o qualsevol activitat d'altres assignatures.

Fa quatre anys

Fa quatre anys vaig arribar la professió, a Barcelona i al Fort Pius, i com sempre quan arribes per primer cop algun lloc nou, recordes a aquelles persones que et van posar el camí fàcil, que et van donar suport, et van aconsellar, acompanyar i animar durant els primers mesos, quan recordes aquests dies, recordes a la Pilar Sesé. Una dona propera, que et feia sentir estimat, preocupada per tu, per la teva família, i pels teus nens de classe.

Pilar Sesé, una professora de professors. Em ve al cap, el primer any, que coincidirem al crèdit de síntesi de 3r d'ESO, com explicava als alumnes la història del barri, el mercat del Born, l'Estació de França, el Convent de Sant Agustí... jo com un més d'ells escoltava bocabadat aquelles històries de la ciutat, i quan els nens es posaven a fer feina, seguia explicant-me més i més coses il·lusionada per mostrar-me aquella Barcelona que jo encara desconeixia, aquell dia vaig comprendre que la Pilar era una professora de cap a peus, li agradava allò de transmetre saviesa, i ho feia molt bé.

Els que estimem aquesta professió i hem tingut la sort de compartir moments amb tu, sempre et tindrem com a referent. Et jubiles, però al teu jove esperit encara li queden molts anys per arribar als seixanta, i ben segur que es quedarà a l'institut per molts anys més.

Vicent Marí

Jubilació de Hilari i d'Anna

Any 2004
Hilari Arnau, Anna Jordana, Pilar Sesé y Josep Greoles

Queremos unirnos

Queremos unirnos al homenaje a Pilar Sesé por muchos y diversos motivos:

- por compañerismo,esperando que disfrutes de un descanso laboral merecido

- por tu dedicación y profesionalidad, que ha hecho que los alumnos en general disfruten y aprendan una materia tan necesaria para el conocimiento humano como son las ciencias naturales y en particular algunos alumnos que han visto en la materia objetivo vocacional, gracias en cierta medida a la forma en que has hecho llegar y estimar tu querida especialidad

- por tu humanidad, has hecho llegar el cariño y tu entrega al alumnado, intentando ayudar al alumno sabiendo sus problemáticas y siempre intentando ayudar y buscando el lado más humano del individuo, independientemente del resultado académico

Solo resta desearte lo mejor, mucha salud para que disfrutes esta nueva etapa de tu vida. Gracias como compañeros tuyos por desprender esa humanidad hacia el alumno y resto de profesorado. Brindamos por tu futuro que deseamos sea esplendoroso y que sepas que te echaremos de menos, por los pasillos y en las reuniones (siempre defendiendo y ayudando al alumnado) y................... que siempre estarás en el recuerdo nuestro y de este IES Fort Pius que celebra el 25 Aniversario y que ha pasado una gran educadora y excelente persona llamada Pilar Sesé. Hasta cuando quieras............ Guapa¡¡¡¡¡¡

Departament d'Educació Física

Seminari curs 2003-04

El Seminari del Curs 2003-04
Jubilació Anna Jordana i Hilari Arnau
Luis Ugedo, Teresa Cuartielles i Pilar Sesé

HI HA OFICIS I OFICIS…

Hi ha oficis i oficis. Aquest que he compartit amb tu aquests anys té quelcom d’entranyable, per tot allò que brolla dels joves que ens envolten. Quantes vegades n’hem parlat d’això!, eh, Pilar? De la sort que hem tingut de treballar de profes!

I parlant de sort, també em considero afortunada per haver-te tingut de companya i amiga. Encara recordo la teva benvinguda quan vaig arribar al Fort Pius, ja fa 23 anys. Tots els professors i fins i tot els substituts sabien de seguida qui eres, perquè quan n’arribava un i et trobava a la sala de professors, t’interessaves per ell i et mostraves hospitalària i alegre, disposada a ajudar-lo.

Ara comences una etapa nova, que també vull compartir, anant a plegar bolets, d’excursió, o pel que calgui.

Et dedico aquests versos del nostre poeta Miquel Martí i Pol

SOLSTICI

Reconduïm-la a poc a poc, la vida,

a poc a poc i amb molta confiança,

no pas pels vells topants ni per dreceres

grandiloqüents, sinó pel discretíssim

camí del fer i desfer de cada dia.

Reconduïm-la amb dubtes i projectes,

i amb turpituds, anhels i defallences,

humanament, entre brogit i angoixes,

pel gorg dels anys que ens correspon de viure.

Una abraçada.

Pilar Colom

Viejos amigos

Navidad 2008
Celebración 25 aniversario del IES Fort Pius
José María Martí, María Golobardes y Pep Romero.

De professió professor

Pilar, estic content d’haver compartit amb tu els blancs, negres i grisos d’aquesta professió apassionant. Et dedico aquesta història en forma de poema.

De professió professor

El primer dia no sabia a quin perill m’enfrontava.
Comptava amb una taula, una tarima i una pissarra,
i una inconsciència que m’havia dat valor per arribar fins allí.
I ja no podia fugir. Estaven a punt d’entrar.
Ho van fer amb el desordre dels cavalls,
amb empentes i escarafalls, cridant com poltres.
Ignoraven amb orgull la meva presència, de profe nou,
fins bona estona més tard, quan estava a punt d’arrencar a córrer.
Però em vaig quedar perquè tenia coses a dir,
perquè m’agradava la literatura i els la volia fer apreciar.
A ells, poc que els agradava, la literatura,
només als pilotes i a alguna alumna divina.
Havíem d’aguantar-nos moltes hores cada curs.
Ells eren dotzenes, més de cent, bombes d’hormones encabritades
i jo, tot i que jove, no els podria aturar.
I vaig començar a explicar-los històries.
Qualsevol mentida més o menys grossa per tenir-los quiets.
I em pagaven per ensenyar llengua però els alumnes passaven
i amb preguntes directes ells es feien els mestres:
“Estàs casat? Quants fills tens? Ets del Barça?
Què penses de la independència de Catalunya?”
M’havien advertit que no caigués en aquestes provocacions,
però teula a teula vaig anar destrossant el sostre que em protegia,
em vaig fer tan transparent que em van prendre les mides.
Malgrat tot m’apreciaven i allò em salvà la carrera.
Al llarg de trenta anys vaig alimentar l’esperança
que la llavor que esparcia brotaria en algun lloc,
un sol lloc de brotets verds! Il·lusionar-se és ben de franc!
El que, de mi, volien aquells joves
era que em convertís en el seu Mortadel·lo entranyable:
fer de psicòleg i esportista, d’infermer i de policia,
d’artista i de pallasso, de confessor i de fiscal,
d’escombriaire i de bastaix, de pintor i de tieta,
d’atacant i defensor, de dietista i mestre iogui,
de filòsof, de bomber, de gronxador i de grapadora.
Sempre amb solvència contrastada!

I ara, passats trenta anys, tancaré l’aula
i obriré i llegiré tots els llibres del món.
Viuré a les biblioteques i reprendré els meus estudis.
Fins i tot pot ser que faci un llibre de poemes.
Tornaré a escriure com, quan jove, no en sabia.
Ja no corregiré dues-centes redaccions a la setmana,
ni més de cent dictats cada tres dies,
ni se m’adormiran, salvatges, en piles les llibretes
tapant l’ordinador.


La meva taula recobrarà l’ordre
i començarà una nova era.


I... que tinguis una bona jubilació!
Amb afecte

Andreu Vidal Mascaró (16.06.2009)

Bernat Metge

Als voltants dels anys 1980
El seminari de l'IES Bernat Metge
Pilar Sesé, Elena Horiuel, Magdalena Cerdà, Margarita Mollera i Catalina Sureda.

Pilar, todo lo que te podamos decir

Pilar, todo lo que te podamos decir seguramente ya te lo habrán dicho otros compañeros más prestos que nosotras:

Que te echaremos mucho de menos, que se va del centro uno de los “pilares”; que has demostrado tu bonhomía y tu profesionalidad, así como tu sentido humanista de la vida; que no olvides que aquí estaremos esperando tus visitas para comentar tus nuevas experiencias vitales y literarias; que añoraremos tu sentido positivo de la vida y Ana y María José también tus crónicas cinematográficas y teatrales de media mañana.

Y a partir de ahora esperamos que tu deseo sea el del poeta:

Despiértenme las aves

Con su cantar sabroso no aprendido

No los cuidados graves

De que es siempre seguido

El que al ajeno arbitrio está atenido.

Fray Luis de León

Dichosa tú, que dejarás de estar sujeta diariamente a la chicharra del despertador.

Con cariño,

El Departamento de Lengua y Literatura Castellana.

Curs 1992

Curs 1992
Pilar Sesé amb el seu grup de biologia de COU.
Dues de les seves alumnes, Margarita i Almudena (assegudes a la primera fila i al costat de la Pilar) són ara professores de Biologia, i és que quan a un professor li agrada la seva assignatura i gaudeix en el seu treball transmet als seus alumnes el mateix plaure que el té.

Després de tants anys al peu del canó

Després de tants anys al peu del canó, ara començaràs, Pilar, una nova etapa en la què, segur, hi sabràs trobar moltes satisfaccions.

Els que hem estat al teu costat i hem tingut la sort de compartir amb tu l’amistat i la professió, fem una mirada enrere i valorem tanta activitat i tanta empenta, però sobretot, tanta sensibilitat que t’ha portat a estar sempre pendent de tothom sense esperar res a canvi.

Per nosaltres, les hores, centenars d’hores! que hem conviscut en reunions, activitats, excursions i viatges i sobretot, escrivint llibres de text, han sigut un regal del cel. També hi ha hagut, això si, moments d’intenses i amigables discrepàncies, batalles memorables per posar-nos d’acord si era òvul o oòcit, si hi havia o no hi havia subducció…

En aquests moments, ja ho saps, compta com sempre amb la nostra amistat. Volem estar al teu costat.

NÚRIA i RAMON

Nou seminari

Fageda d'en Jordà.
9 de maig de 2009
Excursió preparatoria de la sortida amb alumnes de 4t d'ESO a la Zona volcànica de la Garrotxa.
Joan Sabido, Pilar Sesé i Luis Ugedo

Pontons

Otra foto de hace muchos, pero muchos años.
Pontons
Celebración en casa de Elena en Pontons.
Regalo: un precioso arbolito.
Resultado: catastrófico.
Al plantarlo rompimos la canalización de agua de la casa, ¡Mira que el jardín era grande! pero acertamos de lleno.

El seminari de naturals, el de sempre

Curs 2004-05
Jubilació de la Maruchi
El seminari de Ciències Naturals

Las escuelas nos visitan

19 de enero 2004
Laboratorio de Ciencias Naturales
Visita de los alumnos (futuros) de la Concepción, alumnos y maestra siguen arrobados las explicaciones de la vida y milagros de la tortuga del seminario.
La cantidad de alumnos que Pilar habrá conseguido atraer a las aulas de nuestro instituto.

Seminari curs 2006-07

Eli Solé, Miquel Gené, Luís Ugedo, Gemma Balasch i Pilar Sesé.
Tots els professors del seminari de Biologia-Geologia del curs 2006-07 al complet.

Vaya nevada

Can Santoi, curso 2001-02
Salida con los alumnos de bachillerato para estudiar un ecosistema fluvial en la Escola de Natura de Can Santoi.
Nos nevó tanto que quedamos atrapados en medio de Collcerola. Menos mal que los monitores de la escuela nos fueron sacando poco a poco en su todoterreno.

Vilasar

14 de diciembre de 1999
Casa de Teresa Cuartielles
Aquel día disfrutamos de una riquísima calçotada, además de una agradable compañía.
Foto: María José Martínez

LAVDATIO IN PILAR SESÉ HONOREM IN DIE IVBILATIONIS SVAE CELEBRANDA

SODALES, COMMILITONES, CONTVBERNALES ET AMICI OMNES: GAVDEAMVS IGITVR.

IAM TOT VOLVENTIBVS ANNIS, PLVS QVAM QVADRAGINTA, ADVENIT TANDEM HORA EMERITAE CESSATIONIS PILAR, ANGELIS NVNTIANTIBVS EAM IN PVRPVREA VESTE, OCVLIS FVLGENTIBVS ET ARGENTEIS TVBIS AD QVATTVOR VENTOS CARDINALESQVE PVNCTOS.

VERISSIMA AMICA NON SOLVM AMICIS, SED ETIAM OMNIBVS. QVAE SCIENTIARVM NATVRALIVM LVMEN MIRIFICE IN ABSTRVSAM DISCIPVLORVM MENTEM TVLIT FIRMITER CONSTANTERQVE, DVM HABVIT TEMPVS.

PILAR: BONVM CERTAMEN CERTAVISTI, CVRSVM CONSVMMAVISTI, FIDEM SERVAVISTI. IN RELIQVO REPOSITA EST TIBI CORONA IVSTITIAE. DEERVNT NOBIS VERBA TVA FERVIDA IN CLAVSTRIS, SED NON EARVM MEMORIA ET RECORDATIO.

PILAR: GRATIAS MVLTISSIMAS AGIMVS TIBI ET AD MVLTOS ANNOS IN PERPETVVMQVE MODVM, VALE.

DATVM ET CELEBRATVM IN BARCINONE, DIE XIX IVNII MENSE ANNO DOMINI MMIX.

Josep Calderón