Com que últimament m’ha tocat d’anar a tantes, i tantes jubilacions exitoses, algunes vegades se m’ha demanat d’escriure quelcom d’homenatge i comiat als qui se’n van, amb mots escaients, els quatre versos de rigor dels poetes catalans de sempre i algun que altre estirabot, a voltes encertat, a voltes ostentós….avui que acomiadem la Pilar, després d’una tan llarga i fecunda trajectòria de docència sempre positiva i amistat sincera, se m’ha ocorregut parlar d’herois i d’heroïnes científics o cinematogràfics, perquè la seva trajectòria, de ben cert, com veureu, que ens en recorda alguns dels més sonats que poblen la història de l’alta ciència o del setè art.
En el seu incansable encoratjament i positivisme racional i pragmàtic, la Pilar sempre m’ha recordat com una mena d’Escarlata O’Hara jurant i perjurant sota el roure de Tara que “A Déu poso per testimoni, que mai més tornaré a passar gana”, transferida directament al món de les aules, on s’entesta tossudament una i altra vegada a furgar en el ventre de la terra per ensenyar als alumnes les seves arrels, o alçant els braços a l’aire per ensenyar als seus estudiants tots els secrets i les esplendors de la natura: dels nostres pins “més poderosos que els roures, més verds que les oliveres, més forts que els tarongers” o quan se’n va a Collserola, o pels volts d’Olot - sempre Seminari inclòs, siguin els Mosqueters del Fort Pius o els estilosos Ángeles de Charlie del Bernat Metge - a trescar serres entremig de volcans, emprenent un viatge simbòlic al centre de la terra, i aleshores ens embadaleix a tots plegats amb el verd “d’aquells que en el món no n’hi ha, el verd etern de la Fageda d’en Jordà”, ens aclapara entre quarsites, gresos i estrats mil d’una ideal muntanya d’ametistes, o entre prats ben verds sota d’ un cel ben, ben blau on vaques bòrnies, cegues, catalanes o suïsses, ben vives, remuguen llargament les llargues cues, davant l’ímpetu de les hordes invasores de l’ESO que arriben, això sí, sempre sota el control de la nostra incansable Escarlata que sap ben bé com revelar-los “totes les veus i tots els secrets de la terra misteriosa”, i transmetre’ls l’amor a la terra “comprenent indistintament rosa i espina, perquè estimin aquest moment, i aquesta mica de vent, i el seu amor transparent, com una aigua-marina”.
Oh potser ens recorda una Diane Fossey / Sigourney Weaver que en comptes de cercar “Goril·les entre la Boira” a les exòtiques muntanyes Virunga del Congo, motius de temps i de pressupost la portin serres amunt cap al nostre Figaró, on prehistòriques empremtes de dinosaure converteixen la zona en el “Juràssic Park” de les quotidianitats científiques i pedagògiques de tots els Seminaris de Ciències que es fan i es desfan,- això sí sense haver de recórrer mai a la moda tropical del Coronel Tapioca ni al model aventurer de cap Indiana Jones, sempre amb ordre i com calisme organitzador total.
Oh, potser, a vegades, ens recorda aquella intrèpida Madame Curie que a cops de microscopi ensenyava en un laboratori carregat de bones intencions, els secrets de les pràctiques i els camins de la microbiologia.... atrevint-se fins i tot a navegar amb els seus alumnes en el submarí de les seves explicacions en un viatge al·lucinant al fons del cos i de la ment, a través dels secrets i dels misteris del cos humà, i d’uns bons hàbits de salut i dietètica, com si fos una Capitana Nemo que a bord de l’atrotinat Nautilus , o com una Monturiol més a bord de l’Ictineus nostrat, en què ens ha embarcat a tots plegats el Departament d’Ensenyament – però com dirien una famosa heroïna almodovariana de “Los Abrazos Rotos”: “Ese melón mejor no abrirlo!”, o la Vienna de Johnny Guitar, “Avui vull que em menteixis”-. I així la Capitana Sesé ens enfonsa dins l’aventura de les “20.000 llegües educatives de viatge submarí”, sense la fantasia de Jules Verne, i amb molt de pragmatisme, sempre ben directa i ben viva cap al centre de la ment, ja sigui des de les altures, trescant serres; a la plana o al bosc, cercant arrels, bolets mil amb la seva Comunitat de Boletaires enderiats, descrivint coníferes perennes i fagedes caducifòlies, o bestiaris diversos; envaint els mercats a la recerca de calamars carregats de tinta, o de potes de granota; i quan no, ben a la vora de la mar cercant petxines o closques dels mol·luscs bivalves, o atrevint-se a viatjar a l’interior dels misteris de l’organisme, amb un bisturí carregat d’ingents dosis de positivisme, racionalisme i de l’etern bon rotllo que sempre genera i que sempre la caracteritza... en el viatge complex i inacabable del món tan divers de l’Alta Ciència que ens ha ajudat a estimar i comprendre : ja sigui de la Biologia, de la Botànica, de la Geologia, de la Zoologia....i sobretot, de la gran Ciència de la Vida, i sempre tan carregada d’intel·ligència emocional, i de Joie de Vivre
Bé Pilar, encara que te’n vagis pel camí de les vacances pagades de la jubilació tenyida “de color de mel i de color d’olor de poma” i aquesta vegada més ben pagades que mai, no dubtem que de la mateixa manera que al Humphrey Bogart i a l’Ingrid Bergman els quedava sempre París, en l’atrotinat aeroport d’una “Casablanca” de pel·lícula, als acords del temps que passa i que alhora roman eternament dins la memòria, a tots nosaltres reunits en aquesta aula al bell cor de la vella Barcelona, sempre ens en quedaran tants de records teus, tantes coses del teu mestratge professional i humà, de ben segur, com a tu recíprocament et quedaran tantes i tantes portes obertes, que estem més que convençuts que tens i tindràs corda per una llarga, llarguíssima, pròspera i ben fecunda nova singladura – hi ha algú que ho dubti? Si és així que alci la mà o si no que calli per sempre!”- , una trajectòria en què tornaràs a recórrer els vells i nous camins, amb un estil diferent però amb la mateixa empenta, bon rotllo i positivisme de sempre.
Sí, ja sabem com deia Billy Wilder a l’apoteòsic final de “Con Faldas y a Lo Loco”que “Ningú no és perfecte”, però ja voldríem molts de nosaltres anar-nos-en per la drecera de la jubilació amb les sàrries ben carregades d’unes imperfeccions tan positives, incansables i arrodonides al llarg d’aquesta teva llarga, rica, culta, lliure , desvetllada i feliç trajectòria que ara gira pàgina, per tornar a començar justament perquè sempre ens segueixis fent veure a tots plegats de la manera com tu saps, i a partir d’ara com tu lliurement vulguis, “aquest cel blau immens damunt de les muntanyes, que per a tots brilla”, per continuar-nos revelant “tots els secrets i veus de la Terra misteriosa“ amb el teu exemple de professionalitat, de dedicació, de positivisme, de solidaritat , de bon rotllo, i d’humanitat. Gràcies.
Es pert tot això, que entre herois i heroïnes, científics i savis orats, alumnes i professors, amics i companys, avui una mica més orfes i desorientats que “plorarem lo bé del temps perdut” per aquest comiat – us imagineu l’Institut sense la Sesé? Què faran ara al Seminari Permanent de l’Alta Ciència? –, és per tot això que volem dir-te adéu amb aquest petit present.
Rep simbòlicament, doncs, aquest Óscar com a millor Escarlata del món de l’Ensenyament perquè com afirmava de manera contundent la nostra heroïna al capdavall de 4 llarguíssimes hores d’immortal melodrama, “Mañana será otro día” i estem segurs que tu tornaràs i retornaràs sempre incansablement pel Camí del “Caminante no hay Camino, se hace camino al andar...” entre l’homenatge i aplaudiment de tots plegats per aquest llarg, i ben profitós recorregut, i al so d’una música que no vol ser ni la de la pel·lícula “Adéu Mr.Chips” com si et diguéssim “Adéu Ms. Sesé”, ni mai el famós “Carpe Diem” del “Club dels Poetes Morts”, per citar dos referents educatius cinematogràfics, sinó amb una senzilla i molt sentida ària que expressa amb un lirisme elegíac i arravatador tota la màgia, els secrets i les emocions que van més enllà de qualsevol de les paraules, i que ara en el teu comiat volem compartir tots plegats. La va compondre Bach per tocar en la intimitat de casa seva amb la seva família. Es diu BIST DU BEI MIR – Queda’t amb Mi!- , perquè la teva lliçó, exemple, amistat i humanitat es quedi no sols entre la intimitat de tots i cadascun de nosaltres, ben, ben endins de tots els nostres 5 sentits i ment, perquè l’exemple d’aquesta Natura que tu ens has ensenyat d’estimar i de comprendre “com un temple de columnes vives en què les olors, els perfums i els sons es responen” s’escampin tots alhora per aquests passadissos i quedin ben impresos arreu com a gran testimoni de professionalitat i d’ humanitat, i perquè de la manera que tu vulguis, obris una nova pàgina tan carregada d’emocions, de positivisme i de bon rotllo com aquesta, però perquè alhora, i estic ben segur que tots ho desitgem, la segueixis compartint sempre amb tots nosaltres, i durant molt de temps, com la “bellesa de les flors que mai s’apaga, com la resplendor del verd de l’herba que sempre ens captiva aquí, ara, i en la memòria del temps”, perquè amb tu sempre hi haurà la força de la Primavera, sigui Primavera d’hivern, o sigui Primavera d’estiu, perquè amb tu l’onada del mar sempre riu, perquè amb tu tota fulla és i serà sempre verda eternament.
Barcelona, 19 de Juny de 2009
Salvador Sala
